Gallicantper Salvador Palomar
«Set cases ben arrenglerades, talment un estol de set tórtores blanques, desiguals d’alçada i de gruix, miren l’ampla solitud d’uns sembrats, de cara al puig erm, tità gris, atarterat i disgraciós. Són d’esquena a la immensitat, al caire del solc profund que rella el riu Siurana. No formen carrer ni carreró. Sense església, sense cementiri, posades a un dit del cel, són iguals a set criatures en nuditat, abandonades a la gropa rogenca d’un gegant corser de pedra.»
Josep Iglésies, Les ciutats del món, 1948
Els temps medievals. El catarisme
El nom de la població, o del puig, ja apareix esmentat al segle XII, en el moment de la conquesta cristiana del territori, a la carta de població de l’Albiol, atorgada per Ramon Berenguer IV el 1158.
Tal com esmenta Ezequiel Grort, el 27 d’octubre de 1194, consta que Ramon Segué hi va vendre un mas amb totes les seves pertinences a la reina Sança. El 1198 la reina cedí aquest mas a la sagristia de Poblet. Una donació que més endavant fou confirmada per l’infant Pere, comte de Prades, el 7 d’octubre de 1342.
Anteriorment, en temps de domini musulmà, es prou factible l’existència de petits nuclis de població, vinculats a Siurana. La presència d’una continuïtat de poblament al territori sembla garantida pel mateix fet de la conservació del nom de Siurana, d’origen llatí i no pas àrab, o de topònims com Albarca, muntanya beneïda, que correspondria al Montsant cristià. Probablement, l’organització del territori devia fer-se a partir de mitjan segle IX.
Altres notícies del Gallicant medieval, però, fan referència a l’existència d’una comunitat procedent de terres occitanes. Els territoris conquerits al musulmans, amb els avantatges que s’oferien als repobladors eren un atractiu per a les persones que fugien de la guerra i la persecució religiosa. Amb els pobladors occitans arribaren les seves creences: el catarisme, una variant del cristianisme que l’església catòlica considerà herètica i que fou objecte d’una dura persecució.
A la segona meitat del segle XII Catalunya ja experimentà un moviment immigratori occità que es va veure incrementat quan al país veí es revifà la guerra, al segle XIII i que es va mantenir fins a començaments del segle XIV.
L’estudi d’Ezequiel Gort sobre la presència occitana i el catarisme a Montsant i les muntanyes de Prades, esmenta que el 1242 els perfectes càtars Arnau de Bretós i Guillem Català van visitar diverses cases de Gallicant. Van anar a casa d’una dona de nom Ramona, que estava malalta i li van donar el consolament –l’únic sagrament del catarisme– abans de morir. Cap al 1260, la Inquisició condemnà un alt nombre de creients en lloc com Arbolí, Cornudella, Gallicant, Prades o Siurana, fet que confirma la notable presència del catarisme en aquestes muntanyes.
El 19 de novembre del 1410, el comte Joan de Prades autoritzà el monestir d’Escaladei a comprar una torre anomenada d’en Severtés (pel nom del seu antic propietari, Bernat Severtés), al lloc de Gallicant, amb les seves possessions i deveses, proper a la Molina i al terme actual d’Arbolí.
Algunes notícies dels segles XVII-XVIII
Durant força temps les escadusseres notícies que fan referència a la població són referides a fets excepcionals, de guerra o violència. Es per aquests fets, no pas per una vida quotidiana de subsistència que, la major part de vegades, trobem esmentats els indrets o els llogarrets a la documentació. Gallicant no tenia església i la seva parròquia era la d’Arbolí.
Així s’explica que a començaments del segle XVIII aquestes muntanyes foren territori d’actuació del guerriller Pere Joan Barceló Carrasclet en la seva lluita contra les tropes borbòniques. També d’episodis de bandolerisme com, per exemple, l’assalt a la casa de Joan Pere Pagès, a Gallicant, el juliol de 1708, en què un grup de deu homes capitanejats per Joan Sugranyes, de Reus, van torturar la mestressa de la casa i robar allò que hi trobaren de valor.
També, ja al segle XIX, les mateixes muntanyes foren lloc d’enfrontaments entre els escamots carlistes i liberals en les diverses guerres que van sotragar el país. Serveixi d’exemple el dur combat que va tenir lloc al novembre de 1875, a l’entorn del poble, entre la partida carlista comandada per Ramonet Vallfogona i Puig i tropes liberals formades per una secció de la Guàrdia Civil i escamots i grups de voluntaris arribats de diferents poblacions del Priorat. La batalla suposà la derrota dels carlins, amb nou morts i un bon nombre de ferits, 53 presoners –que foren traslladats a Reus– i la captura de moltes armes i altres equipaments.
El despoblament al segle XX
A segle XIX, el canvi de model de societat que suposarà la industrialització farà aparèixer un moviment, bàsicament urbà, de descoberta del país: l’excursionisme. La literatura excursionista ens apropa al coneixement de les formes de vida d’unes poblacions aïllades i ancorades en la societat preindustrial que, en alguns casos, acabaran desapareixent.
D’excursions al poble i al Puig de Gallicant en tenim notícia des dels primers anys del segle, a càrrec de la Secció Excursionista del Centre de Lectura, el novembre de1910, per exemple. O de grups tarragonins com el que, l’abril de 1917, inicia la seva ruta des de les Borges del Camp, aturant-se pel poble, en camí cap el Pic de Gallicant. Les cròniques d’aquestes sortides parlen d’un paisatge de valls desertes i de solitud. En aquell moment la població comptava amb una seixantena d’habitants.
Són diverses les notes sobre excursions realitzades en aquest primer terç del segle a càrrec d’entitats com la ja esmentada de Reus o el Grup Excursionista Muntanyenc de Tarragona.
Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna aporten una descripció del poble tal com es trobava a finals de la dècada de 1920, publicada a la Les muntanyes de Prades, Montsant i Serra la Llena, guia editada pel Centre de Lectura de Reus al 1930, afirmant que:
«El seu esdevenidor està gairebé resolt: en un període no massa llunya, el minúscul agrupament serà completament abandonat. La tendència dels seus habitants a deixar-lo és molt manifesta. És també, explicable. La vida allí ha de mostrar, per força, aires patriarcals i despullats de tota ambició. Les famílies han de tenir, a causa de l’isolament d’aquest caseriu, una íntima i gairebé exclusiva convivència. Ara, només hi ha cinc focs. La comunicació amb els centres productors i ciutadans, sols la tenen oberta per Arbolí, tanmateix ben pròxim. Els conreus, per altra banda, no són grassos. Hi haurà propietaris de molts jornals de terra, però la producció d’aquesta és reduïda. Les parades de conreu gairebé són dedicades exclusivament a la sembra del blat i patates. S’hi aixeca també algun ametller. Les collites, a causa de no ser gaire abundants, no produeixen una sortida per a la venda i la transacció. Algun propietari té terres vora Arbolí, en terreny més planer i hi conrea vinya. Traslladada la verema a dalt, es prepara el vi a casa seva.
A Gallicant no hi ha església, ni escola, però la proximitat d’Arbolí fa que els seus habitants s’hi traslladin per un no-res.»
El 1948, Iglésies aportarà una visió poètica d’aquets nucli de població, a Les ciutats del món, afirmant que «contra tot averany, d’un any a l’altre, Gallicant no es depobla. El rengle de la mitja dotzena de cases resta al dors de la muntanya i les xemeneies fumen.»
Iglésies i Santasusagna ens apropen a la vida de la població, amb els seus que habitants vivien de l’agricultura: els cereals, que baixaven a moldre al molí d’en Salvat, el principal molí hidràulic del riu de Siurana, i altres conreus de subsistència.
També s’aprofitava el bosc per obtenir llenya i fusta. Quant a la ramaderia, hi havia petits ramats amb algunes ovelles i cabres de llet.
Un dels principals problemes era la manca d’aigua. Es va obrar un dipòsit proper al nucli que s’abastia d’una font, que deixava de rajar en temps de sequera, Aleshores s’havia d’anar a buscar a un quart d’hora del poble. També algunes cases disposaven de pou.
Com ja s’ha dit, el nucli de Gallicant no tenia església i els oficis religiosos es celebraven a Arbolí. Tampoc hi havia escola, els xiquets i xiquetes anaven també a Arbolí, on també calia anar a enviar i recollir la correspondència. El poble no tenia metge, alguna vegada hi pujava el metge d’Alforja.
L’electricitat no va arribar mai a Gallicant. A mitjan segle XX es va construir, amb la col·laboració del veïnat, la pista que possibilita arribar en cotxe al poble.
La construcció del campament militar del Castillejos va aportar una mica de vida a la població. S’explica que alguns soldats amb permisos curts que no possibilitaven desplaçar-se mass, anaven a menjar a alguna casa. Tot plegat, però, no va servir per redreçar la situació.
La segona edició de la Guia, refosa per Ramon Amigó, publicada a càrrec de l’Associació Excursionista de Reus, per l’editorial Rafael Dalmau, el 1960, en descriu una situació d’abandonament:
«[Gallicant] Cap d’aquestes cases no té moradors, però alguna serveix d’habitació temporera, quan es fan les sembrades o es replega la collita. La font que es construí vora d’elles està estroncada per abandó. Totes aquestes cases havien constituït una llar per a les famílies que treballaven la terra del voltant.»
Efectivament, la proximitat del nucli a Arbolí va motivar que les famílies de Gallicant anessin baixant a aquesta població, mantenint les seves cases com a indret de residència temporal durant els períodes en que les tasques agrícoles ho feien necessari.
Finalment, aquest nucli de població restà completament abandonat. S’explica que la causa de l’enrunament de les seves cases s’explica pel fet de que es van vendre les teules, fet que motiva un deteriorament més ràpid de les edificacions. No és estrany: l’últim valor d’una casa abandonada com a habitatge són els seus elements de construcció. Això explica, per exemple, la desaparició d’una part del poble d’Albarca, quan els propietaris es van vendre les pedres i les teules per a noves edificacions. El nucli va servir també, un cop abandonat, com a espai de pràctiques militars del campament dels Castillejos.
L’indret ha continuat essent destinació d’excursionistes, amb la col·locació de pessebres de muntanya, misses al Puig de Gallicant, i dinars de germanor entre les runes del poble, a càrrec d’excursionistes de les Borges del Camp, a la dècada de 1970.