El paisatge i els metabolismes possibles per Elena Albareda Fernández
Gallicant és un territori caracteritzat pel paisatge rural, que les societats tradicionals que l’han habitat han moldejat com a mosaic agroforestal divers i adaptable per garantir la seva reproductivitat en el temps en aquest territori.
Les societats que han habitat paisatges culturals tradicionals com el de Gallicant han satisfet les seves necessitats tant individuals com col·lectives mitjançant la gestió local dels recursos disponibles. S’associen a una forma de vida on les persones coneixen amb molta precisió les condicions físiques i ambientals de l’entorn en què viuen; on realitzen intervencions que creen paisatges productius que es desenvolupen dins dels límits dels seus ecosistemes, per mantenir un equilibri en la relació simbiòtica entre l’extracció de recursos i la producció de residus, en un model circular de gestió dels recursos, una economia circular.
Des de la protecció patrimonial normativa es protegeixen els elements edificats, el conjunt de cases, així com la biodiversitat dels paisatges que l’envolten, però aquesta gestió circular dels recursos i les pràctiques agro-ramaderes i forestals que han permès l’habitabilitat a Gallicant en el passat no es valoren com a patrimoni cultural. Tal com defineix Sabaté, “en la identitat del paisatge hi ha la seva alternativa” (Sabaté, 2022), és per això que aquesta construcció i adaptabilitat del paisatge agro-forestal productiu són les que es valoren aquí des de la seva comprensió metabòlica de gestió circular dels recursos, juntament amb els elements construïts, dispositius, tècniques i pràctiques socials que les han fet possibles, com a patrimoni cultural útil per a la seva pervivència, identitat i reproducció futura.
Per altra banda, Tello també afirma que “El paisatge és l’expressió territorial del metabolisme que qualsevol societat manté amb els sistemes naturals que la sustenten” (Tello, 2003). En l’actual crisi ambiental i la conseqüent emergència climàtica amb impactes que es manifesten de manera diversa a escala local, aquesta comprensió metabòlica del paisatge resulta clau per a qualsevol plantejament d’intervenció espacial. L’arquitectura, tant de l’edificació com del paisatge, condicionen les accions i el comportament humà, per tant, si incorporen la comprensió i les condicions que imposen una gestió local i circular dels recursos, poden acollir un gran potencial de transformació sostenibilista del territori i del seu metabolisme social.
L’objectiu de la proposta és doncs restablir l’equilibri mitjançant la recuperació dels elements tradicionals de la societat orgànica que l’habitava; integrant usos agrícoles i ramaders combinats en un model comunitari obert d’educació, cultura i producció orgànica. Es planteja així una metodologia per a l’anàlisi i la reactivació productiva del paisatge rural, amb la idea d’oferir des d’aquest espai d’oportunitat i per a la innovació, la seva futura replicabilitat com a model extrapolable i adaptable a diversos territoris amb les seves pròpies especificitats. La metodologia parteix de la fluïdesa disciplinar en la descripció i comprensió del paisatge, per recopilar i ordenar les dades i els processos des d’una aproximació tant de la realitat actual com de la seva evolució històrica.
La comprensió històrica del metabolisme del paisatge resulta clau, doncs és en el passat on trobem la informació del potencial productiu del territori des de les lògiques reproductives pròpies de les societats orgàniques tradicionals, on la manca de disponibilitat d’energies fòssils o la idea de progrés permetien entendre el màxim productiu del territori dins d’un equilibri holístic per a la reposició dels ara anomenats residus com a font de garantia del manteniment de la producció de recursos disponibles. Aquesta comprensió històrica no pretén oferir una mirada romàntica del passat a recuperar, sinó una comprensió del seu valor com a gestió orgànica dels recursos, basada en les fonts d’energia d’origen solar, a la mínima mobilitat de recursos amb els seu ús a escala local, i a una maximització de la gestió de l’aigua per gravetat com a recurs clau, un compendi de coneixements a re-interpretar des del coneixement tècnic actual i amb les adaptacions necessàries per donar resposta a les necessitats socials del present
El paisatge rural de Gallicant es troba a les muntanyes de Prades sobre els 800-900 metres sobre el nivell del mar i conforma el que podríem descriure com un oasi mediterrani de muntanya, sota l’abric del Puig de Gallicant. El podem descriure com a oasi doncs aquest paisatge he tingut una història de gestió de l’aigua des de la seva producció en un territori on aquest és un bé escàs,a conseguint-ne una abundància fora de l’habitual en aquest territori, en certa manera tal com passa en els oasis del desert, on es donen processos de producció d’habitabilitat des de la construcció del paisatge amb finalitats agrícoles des de fa centenars d’anys, desenvolupada a partir d’influències culturals superposades que han gestionat el territori. La superfície habitable i les activitats que s’acullin aquí, així com en els oasis, es troba estretament condicionada per la gestió metabòlica de la conca hídrica que subministra aigua als espais hidràulics construïts.
En aquest puig, hi ha diversos subsistemes hídrics conformats per les diversos vessants de l’escorrentia de l’aigua de pluja, així com per les naixents d’aigua, tant naturals, com provinents de mines d’aigua construïdes en l’antiguitat. A partir d’aquestes, s’organitza tot l’espai productiu: es construeixen murs de pedra seca que aterrassen les pendents retenint l’aigua d’escorrentia i possibilitant el conreu; basses i canals que organitzen els espais productius i els seus elements (xarxes de reg, camins i parcel·les), així com els assentaments d’habitatges i l’organització social de la comunitat per a la gestió dels recursos del territori. Això es recolza en mecanismes d’apropiació cultural territorial que uneixen la comunitat amb els components territorials. La disposició organitzativa i espacial de l’assentament humà ha mantingut al llarg del temps l’equilibri entre l’extracció de recursos i la restauració dels mateixos. Un model determinat per la condició gravitatòria del cabal d’aigua, evitant el seu risc de pèrdua de sòl per erosió, així com la reutilització de fonts d’aigua de l’excedent per a la seva distribució aigües avall. L’aigua és l’eix de tot el que passa al territori i la seva gestió equilibrada ha augmentat la resiliència de la comunitat al llarg del temps. Les condicions que imposta la gestió tradicional de l’aigua permeten interpretar el paisatge agrícola preexistent, com a patrimoni metabòlic, cultural i físic. Aquest patrimoni reconeix la necessitat de recuperar el coneixement tradicional de la gestió dels recursos cap a un futur sostenible, on aquest resiliència resulta imprescindible.
L’anàlisi del sistema agrari requereix de la interpretació de la seva matriu biofísica interactuant i la comprensió de les alteracions produïdes per la intervenció humana; és producte de la connexió que existeix entre la població que habita, la seva capacitat de treball o les seves formes de tinença, i els factors naturals de l’entorn. Per comprendre’n l’evolució històrica i el seu futur necessitem estudiar conjuntament les variables socioeconòmiques i ecològiques. El treball analitza els balanços energètics relacionats amb la capacitat productiva agrícola històrica de la comarca del Baix Camp, específicament del poblat de Gallicant i les 263 hectàrees de parcel·la agrícola del projecte, en tres moments històrics: a mitjans del segle XIX, per captar el funcionament d’una agricultura orgànica avançada i analitzar l’apogeu productiu d’aquest territori en una era que podem considerar encara pre-industrial, és a dir, orgànica; a mitjans del segle XX, posterior a la guerra civil i la guerra mundial, quan l’energia fòssil té una presència decisiva i es dóna l’abandó definitiu del poblat i, finalment, la situació actual del paisatge, per entendre les possibilitats espacials que ofereix el territori en la seva vocació productiva.
Aquest anàlisi metabòlic del paisatge es realitza mitjançant la quantificació dels fluxos energètics i l’ús del sòl. Les dades de les parcel·les cultivades de mitjans del segle XX (1955) s’han obtingut dels cadastres històrics de la Gerència Territorial del Cadastre de Tarragona, que tant sols disposaven de les dades històriques d’aquesta data, coincidents amb les imatges que ens ofereixen les primeres fotografies aèries mapificables dels vols americans. Pel que fa a la informació sobre les parcel·les al segle XIX, s’interpolen les dades de la memòria anònima del Servei d’Agricultura i l’IDESCAT fent-ne una aproximació mitjançant percentatges, i per tant molt menys acurada i precisa, però que permet tenir una possible comprensió preindustrial de gran valor.
Als vols americans es pot observar com l’estructura agrícola és part del paisatge de Gallicant, els bancals irregulars creats al segle XIX per al cultiu de la vinya componen un llenç adaptat a la topografia, en què hi ha alts pendents de més d’un 30%. Els bancals existents a Gallicant tenen alhora un funcionament hidràulic, ja que, constitueixen una forma de protecció dels cultius de l’erosió, on els mateixos bancals creen una barrera per l’arrossegament de terra per part de l’aigua d’escorrentia de la pluja i en faciliten la seva infiltració. En un territori com aquest amb elevats problemes d’erosió, l’abancalament va permetre gestionar i dosificar l’escolament, disminuint així la velocitat de l’aigua, permetent una captació més gran d’aquesta aigua, aconseguint així infiltrar aquesta aigua sota terra com a sistema de reg alhora que una infiltració més profunda fins a un nivell freàtic, protegint la mateixa de contaminació, permetent-los la seva extracció en punts baixos estratègics per mitjà de mines d’aigua alimentades per aquet freàtic i la seva posterior retenció i acumulació en basses per al seu ús social. Aquestes imatges ens permeten entendre que les estructures agrícoles que pertanyen a aquest paisatge, no es troben allà per casualitat, sinó que al contrari, va existir una lectura del territori en què va haver-hi una interpretació de la seva matriu biofísica i ambiental per a l’adaptació a les condicions existents.
A les fotografies de 1945 i 1955 es fa visible la seva transformació inherent per l’abandó del territori, en aquests anys encara existia algun tipus d’activitat productiva, tot i que reduïda en superfície, més centrada en el cereal i l’avellana en algun període, i encara les cases es trobaven amb les cobertes i estructures completes. L’abandó posterior del poblat ha esborrat a poc a poc les traces de la producció agrícola, els abancalaments han anat desapareixent engolits pel creixement del bosc i amb això, hi ha hagut un increment de l’erosió, però la parcel·lació agrària encara és visible, mantenint la seva morfologia irregular característica d’aquest paisatge, evidenciant la seva importància a nivell productiu i la seva potencialitat per a la seva reactivació. Els camins segueixen traçant la mateixa forma, evidenciant la poca intervenció humana que ha existit en els darrers dos segles. Aquestes fotografies mostren com la natura ha pres els espais més vulnerables, les muntanyes ara es troben més poblades de boscos amb presència majoritària de coníferes, vegetació característica d’aquestes muntanyes, fet que s’evidencia en les dades cadastrals, en què reflecteixen que el 86.8% de la superfície actualment està cobert per bosc.
Aquesta lectura del paisatge evidencia com Gallicant és patrimoni històric, perquè el relat explica les transicions humanes d’una societat orgànica autàrquica que reproduïa els recursos i en tancava els cicles naturals a escala local, propis del segle XIX, cap al retrocés imposat per la plaga de la fil·loxera primer i per la guerra civil i la postguerra després, que porta la decadència econòmica i ambiental i, per tant, l’abandonament de les comunitats autosuficients i del territori agrícola, per dedicar-se a tasques industrials i per a la creació de zones denses, aquesta transformació cap a una economia que explota recursos, pròpies del segle XX i XXI.
La morfologia de Gallicant, que podria veure’s com un desavantatge per a la producció agrícola en el seu paisatge, realment és el que ha generat la protecció d’aquest territori, el seu abandonament, li ha permès en realitat mantenir el seu valor natural i evitar convertir-se en una zona de producció agrícola industrialitzada. Entendre aquestes transicions històriques humanes, ens permet decidir quina serà la propera història per explicar sobre Gallicant, si volem que sigui un espai de patrimoni historicoarqueològico-natural, que interactua de forma orgànica amb l’entorn, que pretén els riscos que com a espai a rehabitar existeixen i projecta estructures que permeten la resiliència econòmica i natural. La futura reactivació re-productiva de Gallicant es convertirà en un capítol més de la seva línia del temps i serà un altre punt d’inflexió important amb què observar aquest paisatge.
El projecte i l’anàlisi d’aquest paisatge desafien així la visió productivista de les zones rurals industrialitzades, apostant per una proposta autàrquica d’autosuficiència econòmica i alimentària en la gestió local del paisatge; és una prova que l’estructura econòmica pot existir en simbiosi amb la comprensió ecològica del medi ambient en el que es troba, és la ruptura de la dicotomia entre les relacions metabòliques humanes i naturals, la prova de que és possible i factible la existència d’una economia autosuficient que es basa en els principis de la reproducció i aprofitament dels recursos de proximitat i no una de l’extracció i expansió sense escrúpols. Per tant, planteja un metabolisme social que funcioni com un mecanisme d’adaptació basat en un patró de consciència col·lectiva, i que deixa d’actuar des de la concepció aïllada d’humà-recurs, de forma de que tots els processos involucrats en l’evolució i l’organització d’aquest paisatge estiguin interconnectats i associats a l’ecosistema.
Així, la reconstrucció del relat històric permet aquí descobrir la vocació productiva del territori rural, a partir de la interpretació temporal i evolutiva, adaptable de la seva matriu biofísica, ambiental i ecològica, que porta a entreveure el potencial de la vinya en la seva reactivació productiva com a màxim exponent que ha intervingut en la construcció d’aquest paisatge, entesa sempre en un mosaic agroforestal divers. Una mirada que ens permet plantejar estratègies per a la reactivació del territori rural, des d’una visió integral i la gestió de les seves relacions simbiòtiques entre espai habitat, sòl agrícola i totes les activitats productives i pràctiques socials i culturals que les entrellacen.