Tornar a l’essència i l’arquitectura d’imapcte casi nulper NUA arquitectures

Des del nostre punt de vista, és en el retorn a l’essencial on podem trobar els valors necessaris per habitar. Quan es projecta des del fonamental, l’arquitectura recupera el seu caràcter primitiu i ens recorda solament el que és necessari per a viure… l’elecció de l’emplaçament, la matèria, la llum, l’ombra…

Llavors, l’arquitectura es torna transparent i deixar que parlin les qualitats del lloc.

Quan això succeeix, l’arquitectura desapareix i ens explica la topografia, el paisatge, la climatologia, els materials, les tradicions, els costums dels habitants, la cultura… ens explica l’esperit del lloc, mentre ens regala un refugi segur des d’on habitar el món.

I quan parlem d’habitar, parlem d’una condició essencial de la humanitat que ens permet apropiar-nos d’un espai, sentir-nos bé, acollits, protegits, confortables, en connexió amb el lloc… i això és el que fonamentalment nosaltres entenem que és, al cap i a la fi, fer arquitectura, investigar sobre com habitem el planeta.

Abans de seguir, permeteu-nos explicar un petit conte.

Després de la segona guerra mundial, els arquitectes holandesos Aldo i Hannie Van Eyck realitzen diversos viatges en el nord d’Àfrica, un d’ells al desert del Sàhara l’any 1.952. L’objectiu del viatge no és conèixer la seva arquitectura, o no solament conèixer la seva arquitectura, sinó experimentar el Sàhara, conèixer la seva cultura, la seva gent, els seus costums, la seva història, la seva manera de viure.

En tornar d’aquest viatge, Aldo i Hannie escriuen un article en la revista Holandesa Fòrum titulat “construir en els oasis del sud”, que acompanyen amb diverses fotografies que formen part de la seva col·lecció d’imatges personals, que ells anomenaven el museu imaginari.

En un extracte de l’article, els Van Eyck ens diuen:

«No degué ser molt diferent en Ur, fa 5.000 anys: els mateixos maons creats laboriosament… els mateixos espais al voltant d’un pati, el mateix tancat, la mateixa transició de la llum a la foscor, el mateix fred després de la calor, les mateixes nits estrellades, les mateixes pors, els mateixos somnis…»

Amb aquesta frase Aldo i Hannie Van Eyck ve a dir-nos és que el fet de l’arquitectura, el fet d’habitar, és intemporal, i, fonamentalment, avui dia no ens fan falta moltes coses més que a Ur fa 5.000 anys per a viure, per a ser feliços, per a somiar… som els mateixos… la mateixa espècie, el mateix animal habitant el mateix planeta, i aquestes condicions fonamentals que són intemporals i que ens fan felices a les persones i ens permeten viure en el món, són, encara avui, les variables fonamentals de l’habitar.

A Gallicant, com a Ur, és possible endevinar encara aquests valors primigenis de l’habitar que ens explicaven els Van Eyck, valors universals intrínsecament lligats amb la naturalesa i amb tot el que ens ofereix, l’escalfor del sol, el vent, la matèria…

Aquesta és l’arquitectura que pretenem recuperar per Gallicant, senzilla, honesta, i sensible amb el lloc, que respecti el caràcter primitiu de les seves cases i el seu arrelament amb el territori.

I tot això, com ho farem?

A continuació intentarem explicar de manera molt general les estratègies d’intervenció que s’han plantejat de manera teòrica en el nucli construït dels Masos de Gallicant, que actualment es troba en estat de ruïna, i que tenen com a objectiu principal regenerar i fer reviure el poble tenint en compte tres eixos principals:

–  Mantenir i fomentar la seva integració en el lloc, tant des del punt de vista paisatgístic
com des del punt de vista funcional.

–  Posar en valor el seu valor cultural i patrimonial conservant la seva identitat.

–  Plantejar totes les intervencions des de la responsabilitat amb el medi ambient.

Per tant, el projecte planteja l’activació del nucli dels Masos recuperant les traces històriques de les antigues cases i respectant al màxim les seves característiques originals per preservar la seva memòria històrica i la seva integració en el paisatge. I es que la relació dels Masos amb el paisatge és indissoluble, sense un no existeix l’altre…. els Masos han fet arrels i ja formen part de l’entorn.

La primera acció per començar a estudiar la intervenció va ser l’elaboració d’un estudi històric de cadascuna de les cases originals del poble. Amb aquesta recerca ens vam adonar de que cada casa té el nom d’una família i de diversos dels seus integrants, i, per tant, una identitat que no es podia perdre. A més a més del valor material com a patrimoni de l’arquitectura anònima popular, també ens interessava, potser encara més, el seu valor sentimental i la memòria de tots els habitants que van viure a les cases i van treballar els cultius.

D’aquesta manera, sent conscients del patrimoni que teníem entre mans, la regeneració del teixit urbà de Gallicant es va plantejar recuperant exactament les volumetries de les construccions antigues i utilitzant els sistemes constructius tradicionals locals per garantir la correcta inserció d’aquest petit nucli habitat en el sistema cultural, econòmic, i paisatgístic del territori, sent sensible amb les diverses vessants del context existent.

Ens interessava dels Masos la seva modèstia, la seva discreció, la seva bonica imperfecció i les seves marques i cicatrius, la seva complexitat que només s‘aconsegueix amb el pas del temps, la superposició de capes i teixits sedimentats, les seves textures….

Ens interessava la rugositat per davant de la llisor, les línies tortes més que les línies rectes, materials naturals propis del lloc més que la importació de sistemes constructius genèrics, l’artesania més que indústria… la pedra, la calç, la terra, la ceràmica, la fusta…

Preservar tot això és guardar l’essència dels Masos, tornar als valors fonamentals de l’habitar.

Una arquitectura responsable

Conservar aquests valors primigenis de l’arquitectura i la seva relació amb el lloc és el primer pas, potser el més important, per fer reviure els Masos. Considerant la posició, el seu estat de conservació i l’entorn on es troba, no hi havia dubtes, qualsevol intervenció en les antigues cases dels Masos necessitava fer-se des del respecte i en coherència als valors ambientals dels nostres dies: Els Masos de Gallicant havien de ser un laboratori innovador d’arquitectura sostenible profundament arrelat al territori.

Plantejar l’enfoc sostenible de la intervenció als Masos, doncs, és respectar, protegir i potenciar la seva relació harmoniosa amb l’entorn natural, fomentant la seva compacitat i estudiant la seva implantació en relació al clima local, a les orientacions, als vents dominants, a les vistes…etc. tot promovent la seva integració en el paisatge. Es tracta doncs d’aprofitar les oportunitats que ofereix l’entorn per crear un marc de vida agradable i sostenible a tots els nivells i en sintonia amb la naturalesa i la biodiversitat.

Entrant en un terreny més tècnic i concret, a més a més de la cura envers el patrimoni construït i la seva relació amb el paisatge, per tal d’assolir els principis de l’arquitectura sostenible cal tenir en compte diversos factors que explicarem a continuació de manera resumida, com la generació i consum d’energia, les emissions al llarg de tot el cicle de vida de les construccions, la gestió de l’aigua, els materials i els residus… etc. factors imprescindibles a tenir en compte segons els principis de l’economia circular.

A més a més de centrar-nos en els aspectes energètics per a aconseguir el confort dels ocupants dels edificis, el projecte posa el focus en l’impacte de tot el cicle de vida dels materials, amb l’objectiu de descarbonitzar l’acte constructiu i generar, a la vegada, un cicle de dinamisme econòmic de petita escala en el seu context local.

Entrant una mica més en detall, per tal d’assolir els objectius de reducció l’empremta ecològica de les intervencions en els Masos de Gallicant, podem distingir dues grans estratègies:

–   Les estratègies de sostenibilitat en base a l’ús de les construccions.

–   Les estratègies en base al procés de construcció i el cicle de vida dels materials.

Estratègies de sostenibilitat en base a l’ús

De manera general, la principal mesura per reduir el consum energètic de les construccions i afavorir al màxim que els Masos de Gallicant siguin tan autosuficients i confortables com sigui possible és la utilització de les eines passives de l’arquitectura incorporades en el propi disseny arquitectònic, per treure el màxim rendiment dels recursos naturals disponibles en termes d’eficiència energètica com la llum natural i l’assolellament, el vent…etc. tot utilitzant bons aïllaments en façanes i cobertes i minimitzant les pèrdues tèrmiques.

En realitat són conceptes senzills, intemporals, com dèiem al principi.

A grans trets, a l’hivern, el disseny arquitectònic prioritzarà tant d’assolellament com sigui possible per aconseguir la quantitat d’energia necessària per escalfar l’edifici de manera natural, compensant també les pèrdues per ventilació. A l’estiu, ens intentarem protegir de la incidència del sol amb proteccions solars o vegetació i s’aprofitaran els vents dominants per generar ventilacions creuades. També s’utilitzaran aïllaments adequats en façanes i cobertes, eliminant  els ponts tèrmics, i s’aprofitarà la inèrcia tèrmica dels murs pesats, especialment als paraments verticals.

Tot i que es procurarà que el propi disseny arquitectònic resolgui la major part de les necessitats energètiques, l’energia que no obtinguem mitjançant els sistemes passius s’obtindrà mitjançant energies renovables que garanteixin la seva autosuficiència, aprofitant la captació solar, el vent, l’energia geotèrmica, l’aerotèrmia, la biomassa… etc.

També s’implementaran, per exemple, mesures per reduir el consum d’aigua, com utilitzar aljubs per emmagatzemar aigua de pluja per al reg de la vegetació i reaprofitar les aigües grises  per alimentar els serveis.

Estratègies en base al procés de construcció i el cicle de vida dels materials.

Des del punt de vista de la construcció i els materials emprats, en el cas dels Masos de Gallicant, la primera mesura de sostenibilitat per la reconstrucció és la reutilització dels recursos existents, és a dir, l’aprofitament de tot el material constructiu preexistent que es troba en bon estat per recomposar de nou el nucli habitat, com si reordenéssim la seva matèria.

D’aquesta manera, s’aprofitaran els murs existents que estiguin en bon estat, i es reaprofitaran les pedres de les parets que han caigut i s’han classificat i emmagatzemat per aixecar els nous murs, evitant la producció, el transport i la posada en obra de nous materials vinguts de fora.

Així mateix, tots els materials i les tècniques constructives seran de procedència local, i executades per artesans i professionals del lloc.

Un cop s’hagi esgotat la font de materials propis dels Masos, els materials escollits per continuar la intervenció seran els que minimitzin al màxim possible les emissions degudes al seu cicle de vida complert, des de la seva fabricació fins a la seva posada en obra, i els que garanteixin la seva persistència al llarg del temps i el seu retorn al medi sense generar residus quan nosaltres ja haguem desaparegut. En aquest sentit, cal recordar que les intervencions que tenen en compte l’anàlisi del cicle de vida dels materials per reduir les emissions incorporades durant l’execució de les obres, poden arribar a ser un 25% menys en comparació amb construccions de les mateixes característiques utilitzant sistemes convencionals.

També es reduirà la producció de residus durant l’execució de l’obra incloent solucions constructives optimitzades, es prioritzaran sistemes constructius que consumeixin poca aigua i s’estudiarà la procedència i la fabricació de les solucions prioritzant l’ús de materials i productes locals de baixa energia incorporada, i de baixa petjada ecològica elaborant un mapa de recursos del lloc, materials reutilitzables o reciclables i amb una alta durabilitat com la pedra, la terra, la ceràmica, la fusta…etc.

Aquestes són de manera molt resumida algunes de les reflexions sobre com reactivar els Masos de Gallicant. M’exalta el nou i m’enamora el vell deia Foix. El diàleg sensible i honest entre el que preexisteix i el desig de rehabilitació i el compromís amb el medi ambient i amb l’esperit del lloc, són les eines que han de guiar el projecte.

Una intervenció lenta i reflexionada que ha de recuperar tansols allò essencial que es necessita per viure en contacte amb la natura, reconeixent la història i els valors naturals del lloc. Més que imposar un nou ordre, es reivindica l’arquitectura modesta i intemporal que es fusiona amb l’entorn, i que aprofita les seves energies, una arquitectura amb ànima, propera, fràgil, i magnífica que sempre ha estat allí.